Mendel a "una breu història de quasi tot"

A continuació transcrivim un xicotet fragment del llibre de Bill Bryson "Una breu història de quasi tot" sobre la figura de Gregor Mendel

"... en un tranquil racó d'Europa central, un monjo recollit anomenat Gregor Mendel estava donant amb la solució (al problema de la transmissió de caràcters). Mendel havia nascut el 1822, en una humil família camperola d'una zona remota i endarrerida de l'Imperi austríac situada en el que és avui la República Txeca. Els llibres de text li retrataven en temps com un monjo provincià senzill, però perspicaç, els descobriments van ser en gran mesura fruit de la casualitat, resultat de fixar-se en alguns trets interessants de l'herència mentre conreava pèsols a l'hort del monestir. En realitat, Mendel posseïa formació científica (havia estudiat física i matemàtiques en l'Institut Filosòfic de Olmütz ia la Universitat de Viena) i va aplicar els criteris de la ciència en tot el que va fer. A més, el monestir de Brno en què va viure a partir de 1834 era reconegut com a institució il · lustrada. Tenia una biblioteca de 20.000 volums i una tradició d'investigació científica meticulosa.

 Mendel, abans d'iniciar els seus experiments, va passar dos anys preparant seus espècimens de control, set varietats de pèsols, per assegurar-se que els encreuaments eren correctes. Després, amb l'ajuda de dos ajudants que treballaven a jornada completa, va creuar i recreuar híbrids de 30.000 plantes de pèsols. Era una tasca delicada, que obligava als tres a esforçar tot el possible per evitar una fertilització creuada accidental i perquè no els passés desapercebuda qualsevol lleu variació en el desenvolupament i l'aparença de llavors, beines, fulles, tiges i flors. Mendel sabia bé el que estava fent.
Ell no va utilitzar mai la paraula «gen» (no es va acunyar fins a 1913, en un diccionari mèdic anglès) encara que sí va inventar els termes «dominant» i «recessiu». El que ell va demostrar va ser que cada llavor contenia dues «factors» o elemente, com els anomenava ell (un dominant i un altre recessiu) i que aquests factors, quan es combinaven, produïen pautes herència predictibles.
Mendel va convertir els resultats en formules matemàtiques ... Va dedicar vuit anys en total als seus experiments, després va confirmar els resultats obtinguts mitjançant altres experiments similars amb flors, blat i altres plantes. En realitat, si calgués retreure alguna cosa, seria haver estat massa científic en el seu enfocament, doncs, quan va presentar els seus descobriments en 1865, en les reunions de febrer i març de la Societat d'Història Natural de Brno, el públic, compost per unes quaranta persones, va escoltar cortesament però no es va commoure el més mínim, tot i que el cultiu de plantes era un tema que tenia un gran interès pràctic per a molts dels membres de l'associació.
 Quan es va publicar l'informe, Mendel va enviar de seguida un exemplar d'ell al gran botànic suís Karl-Wilhelm von Nägeli, el suport era gairebé vital per a les perspectives de la teoria. Desgraciadament, Nägeli no va ser capaç d'adonar-se de la importància del que Mendel havia descobert. Li va suggerir que intentés creuaments amb la vellosilla. Mendel va obeir servicialment, però no va trigar a adonar-se que la vellosilla no tenia cap dels trets precisos per estudiar l'herència. Era evident que Nägeli no havia llegit l'article amb atenció o potser no ho havia llegit.
Mendel, decebut, va deixar d'investigar l'herència i va dedicar la resta de la seva vida a conrear unes hortalisses excepcionals ia estudiar les abelles, els ratolins i les taques solars, entre moltes altres coses. Van acabar nomenant abat.
 Darwin i Medel van establir els dos junts sense saber-ho els fonaments de totes les ciències de la vida del segle XX. Darwin va percebre que tots els éssers vius estan emparentats, que en última instància «la seva ascendència es remunta a un origen únic comú»; l'obra de Mendel va aportar el mecanisme que permetia explicar com podia succeir això. És molt possible que Darwin i Mendel s'ajudessin mútuament, Mendel tenia una edició alemanya de "L'origen de les espècies", que se sap que havia llegit, així que va haver d'adonar-se que els seus treballs es complementaven amb els de Darwin, però sembla que no va fer cap intent de posar-se en contacte amb ell. I Darwin, per la seva banda, se sap que va estudiar l'influent article de Focke [amb les seves repetides al · lusions a l'obra de Mendel, però no les va relacionar amb els seus propis treballs. En el cas de Mendel va ser pòstum el reconeixement.
 En 1900, tres científics que treballaven independentment a Europa redescobrir l'obra de Mendel més o menys alhora. Com un d'ells, un holandès anomenat Hugo de Vries, semblava disposat a atribuir les idees de Mendel, va sorgir un rival que va deixar suficientment clar que l'honor corresponia al monjo ..."